Deprecated: mysql_connect(): The mysql extension is deprecated and will be removed in the future: use mysqli or PDO instead in /var/www/html/blocks/db.php on line 3
Association de Sauvegarde du Patrimoine de Prats de Mollo "Velles Pedres i Arrels"

Deprecated: mysql_connect(): The mysql extension is deprecated and will be removed in the future: use mysqli or PDO instead in /var/www/html/blocks/db.php on line 3
Catégorie
Sous-catégorie
Sous-sous-catégorie

Deprecated: mysql_connect(): The mysql extension is deprecated and will be removed in the future: use mysqli or PDO instead in /var/www/html/blocks/db.php on line 3
JOSEP SEBASTIÀ PONS A PRATS DE MOLLÓ

 

 La célébration du centenaire de la mort de Josep Sebastià Pons est l’occasion pour Miquela Valls Robinson de rappeler que le célèbre poète roussillonnais du Riberal et de l'Aspre avait aussi décrit les environs de Prats de Molló. L'auteure, professeur émérite à l'université de Perpignan, membre nord-catalan de l'Institut d'Estudis Catalans et spécialiste de littérature catalane, a décidé de nous parler ici des sentiments qu'ont inspiré à cet écrivain de renom, en vers ou en prose, la légende de Sant Guillem de Combret, la découverte du site grandiose et de l'antique chapelle, sans oublier l'apport sur ces thèmes de son illustre prédécesseur, Jacint Verdaguer.

 

__________________________________________________________________________________

 

Ja que se celebra enguany el cinquantenari de la mort de Josep Sebastià Pons (Illa, 1886-1962), calia recordar que el poeta del Riberal i de l’Aspre també havia evocat a l’ocasió Prats de Molló i els seus entorns. Fins i tot, com que les caminades pel terme pratenc el portà a relacions detallades, ‘hi haurà per més d’una entrega. Ens limitarem en un primer temps a resseguir dins l’obra ponsiana la petja de sant Guillem camí “del” Combret(53).

La primera aparició del sant ermità i de la seua capella se fa a   (1925). Pertany a la quarta i darrera part, titulada   que se clou amb tres temes de religió popular : entre un poema a la moreneta de Font-romeu (Ave salutis fons Maria) i un als reis d’Orient (Nadal dels tres pastors) hi ha una versificació de la llegenda de sant Guillem (Sant Guillem del Combret i la cabra salvatge). Com que aqueixes « églogues catalanes » foren publicades a París « avec la traduction française en regard », en donem a continuació l’original català (d’ortografia normativitzada per això) i, a tall de curiositat, la versió francesa del mateix poeta.

 

Sant Guillem del Combret i la cabra salvatge

Quan sant Guillem ha bastit la capella quan ha plaçat la pedra de l’altar, i la campana al davant de la cella com la borromba d’un marrà, sent en el cos la sang esgobeïda, li claregen els ossos de la mà, s’han esfullat tots els anys de sa vida, i comença a nevar ; se n’entra i encesa en un racó la tesa, abranda el foc amb un fogot de pi, s’allarga al clot amb sa flaquesa, espera que la mort vulgi venir.

Una cabra salvatge, que pastura la regalíssia al mig del gel, ou el tritlleig de la campana pura i perdurable al cim del cel, salta els barrancs nevats de la portella, d’un tom del seu banyam va desclavant una porta que barra la capella, en son jaç de falguera troba el sant. 

« Alabat siga el Senyor que t’envia, a fi que tinga, dins ma solitud, abans de clucar els ulls ta companyia ! » La cabra acata el front banyut. De sa mà groga el sant la beneïa, deixant una ombra en la paret, i les ploralles de la llet, quan l’animal parava la mamella rajaven poc a poc dins l’escudella.

Dies després li diu : « El Déu del cel preservarà de tot parany ta vida i la dels teus petits cabra fidel.» Ella s’estava sempre arrodonida vora del sant i li llepava els peus, amb sos morriots florits com una molsa, que no sentís la gelor de les neus, quan, moguda pel vent, l’esquella dolça sona tres cops l’anunci de la mort… el sant és clarejat d’una llum d’or.

 

Saint Guillaume de Combret et l’isard

 Lorsque saint Guillaume a bâti la chapelle lorsqu’il a placé la pierre de l’autel, et la clochette devant la cellule, comme une clarine de bélier, il s’aperçoit que la source de sang est tarie dans son corps, il voit les os transparaître dans sa main : toutes les années de sa vie se sont effeuillées et il commence à neiger ; il rentre et il allume un bâton résineux dans un coin, il fait éclater le feu avec son fagot de branches de pin, il s’allonge avec sa faiblesse dans un creux, et il attend la venue de la mort.

 Une chèvre sauvage qui broute la réglisse au milieu du gel, entend les trilles de la cloche pure qui s’éternisent au fond du ciel ; elle franchit les fondrières neigeuses du col, et en heurtant avec ses cornes elle défonce l’un des vantaux qui barrent la chapelle et elle trouve le saint dans son lit de fougère. « Loué soit le Seigneur qui t’envoie, afin que j’aie ta compagnie dans la solitude, avant de fermer les yeux ! » L’isard penche son front cornu. Le saint le bénissait de sa main jaune, laissant une ombre sur le mur, et les pleurs du lait, lorsque l’animal offrait sa tétine jaillissaient peu à peu dans l’écuelle.

Quelques jours après il lui dit : « Le Dieu du ciel préservera ta vie de toute embûche, et celle de tes petits, chèvre fidèle.» Elle se tenait toujours couchée en rond, prés du saint, elle lui léchait les pieds de son museau fleuri comme la mousse afin qu’il ne sentît pas le froid de la neige, lorsque, secouée par le vent, la douce cloche sonne trois fois l’annonce de la mort… Le saint est éclairé d’une lumière d’or.

 

 

Tanmateix en reeditar Canta Perdiu en 1960, Pons suprimeix aqueixa llegenda que deu trobar massa allunyada d’un conjunt dedicat a vivències pròpies, impressions de passejades. La substitueix en certa manera un poema dedicat al mateix paratge. Inserit, amb altres peces eixides també de La nit, a la primera part del nou recull, contribueix a dibuixar una geografia de la devoció popular, a costat de Sant Crist de Corbera, de L’oferta als morts del 1914, l’evocació de l’ermita de Sant Martí de la Roca, la de les professons de setmana santa a Illa. Vaja, una majoria de peces ambientades a l’Aspre, que durien a pensar que la Comalada del cucut podria ser el còrrec que baixa de Corbera a Sant Feliu d’Amunt. I no !, és ben bé la Comalada del Vallespir ! A prova « la neu que pesa tot l’hivern/en el llosat feixuc i ferm » de la capella i sobretot l’aplec per Santa Magdalena amb el bes del fidel a « la mà de santa Magdalena » i l’oferta del pa beneït « de la brena ».

 

 

 

 

 

El cucut de Comalada

 

El cucut canta, matiner,

canta a la ratlla de la neu.

La neu que pesa tot l’hivern

en el llosat feixuc i ferm.

Sola una alzina penitent

abraça d’ombra la capella.

Dues vegades l’àngel blanc

porta una flor de primavera.

–Senyor rector, que beneïu

el pa mengívol de la brena ;

senyor rector, que ens oferiu

la mà de santa Magdalena,

la mà desfà com el torrent

la plenitud de cada trena.

Mentre la gent va s’escolant

i la mirada de l’infant,

i el cucut canta, matiner,

canta a la ratlla de la neu.

 

Just alguns tocs, per fer compartir un ambient. Oblidats en Guillem i la cabra ? No, ni aquest episodi llegendari de la vida del sant, ni els altres, ara tornats a situar en els llocs on van passar. En una narració del Llibre de les set sivelles (1956), Pons explica com s’ha anat aproximant al paratge. Així aprenem que, del temps del poema Sant Guillem de Combret i la cabra salvatge no coneixia la capella ; la idea que se’n feia provenia part de la llegenda, part de la visió que n’havia pogut tenir des de cims del Canigó on havia pujat de jove a partir de Vallmanya.

 

A continuació « a la manera de les guies de muntanya » explica ràpidament com s’hi va de Montferrer i de Prats, privilegiant ell, la pujada dels « forasters », Comalada amunt.

Amb verbs en segona persona de plural va guiant l’ascenció de « la gent d’avall » a partir de la Llau per les Roques Roges.

 Arribat a la capella, situa l’edifici, ensenya els panorames (TresVents, Set Homes), s’admira de les il·lusions de la distància que predisposen a la llegenda. Com ho havia fet abans d’ell Jaume Boher (1820-1908)(54), Josep Sebastià Pons exposa ara els tres prodigis de la vida del sant, si bé en ordre diferent. Tot primer diu com el cavaller Guillem matà el drac, deslliurant aquells « glevers de la muntanya », que tan agraden al Pons caminaire. En segon lloc conta l’edificació de la capella, en dos temps : maledicció dels desconfiats de Cortsaví i elaboració de la campana : aquesta part narrada amb un pler ben palpable. El tercer tram de la llegenda, lo de la cabra, Pons el passa ràpidament per no repetir el que havia versificat anys abans. Avesat a caminar per les carenes, prefereix alabar el sant per la seua tasca muntanyista

(« haver obert sendes i senderols i aixecat monuments de rocs per assenyalar el bon pas, »).

 El darrer paràgraf ens torna a la realitat del lloc, sense fixar-s’hi gaire per això, car la « veritat fonamental de la llegenda » prescindint de geologia i arqueologia, s’alimenta (Pons dixit) de cors de carlina amanits, a la manera del sant !

 

L’aire de la llegenda

 

Tant hauré esperat per visitar la capella de Sant Guillem del Combret que el dia que n’he tingut l’avinentesa ha estat per mi un dia de festa. El paisatge vivia en la meva imaginació. Formava enllà del temps un englevat admirable sota de les esquerdes que amagaven un gorg i una gelera, de manera que la capella apareixia sempre al descobert, estrictament isolada, i que els ulls seguien el perfil de la carena. El so d’una campana s’escolava com una fina cascada al centre de l’aire. Jo l’oïa sempre, atenuada per la distància dels anys, com si fos el somni de la neu.El Sant Guillem de la realitat no desdiu extraordinàriament del que jo entrellucava. Fins té aquest avantatge que es presenta amb els fils que el lliguen a la terra. Ara sé que dos camins hi davallen de ponent i de llevant, i que el tercer domina el riu de Comalada. Parlant amb més precisió i a la manera de les guies de muntanya, Sant Guillem del Combret, pels qui van de Montferrer a la pica, es troba en el camí ramader que mena a la soledat del Pla Guillem i convida a fer la primera pausa. Els qui vénen de Prats com a romeus travessen ardidament la serra al Coll d’en Sé i després de la Creueta, d’on encerten l’ermitatge per damunt de Can Picotós, « la casa la més alta dels faldars de Canigó ».

 

Pels forasters, és a dir per la gent d’avall, el més fàcil itinerari gira amb la carretera que s’atura al mas de la Llau, un dels més patriarcals i afavorits de la regió. Després, el caminet s’alegra amb tota mena d’ombres i us sorprèn amb uns revolts encatifats de falguera i de molsa ben nodrida per les aigües. El bosc encomana sa frescor. Aneu pujant. Aviat domineu un cingle prodigiós, poblat d’un reclam més i més decidit. La vista no desempara les roques roges que des de la profunditat del riu s’agrupen per edificar a la seguida diversos castells de deu o dotze torres. Quan la « eremita » del Combret us ve a encoratjar amb un senyal precís entre l’esquenam de Set Homes i de Tres Vents, ja entreu de ple a ple en la llegenda. Només falta travessar un camp de sègle, on les altes espigues us freguen la cara i us raspen les mans, i ja teniu al davant la casa de sant Guillem. No cal dir que aquesta casa o capella –que és tot u–, construïda al segle dotzè, si no més enrere(55), conserva el caient primitiu, la teulada feixuga de llosa, la ferradura clavada a la porta i les obertures estretes per mantenir l’aire de santedat. Com aquest aire és molt fred, hi penetrarem quan convingui. Per ara no ens podrem distreure de contemplar la vall de Comalada. El color rosa de brasa que allisa encara les dues carenes gegantines les fa tan properes que hom dubta bona estona abans de reconèixer l’espinada de Set Homes i de Tres Vents. Semblen a un tir de ballesta i ens il·luminen els ulls. Els vessants de l’ombra hi pugen d’un tret.

 

Després, i gràcies a un tintineig seguit, hom s’adona de la presència de la vacada. Hom la creuria tot a vora, entre les mates, un xic més enllà de Can Picotós. Però les vaques són més petites que l’ungla d’una criatura. Amb aquesta constatació, a mesura que entra el dia, n’hi ha prou per a restablir les grans proporcions de la serralada sense comptar que el bruel ferotge del brau, agermanat amb les penyes, ho posa tot a son punt. Tot canvia al mateix instant. Les mates esquifides ja són un bosc frondós, els granets de sorra immenses tarteres, i els dos gegants que tot primer s’aclaparen, se redrecen per contemplar l’amplitud de llur domini. La vall alta de Comalada s’allarga i s’eixampla com un amfiteatre fet a posta per a l’epopeia de sant Guillem.

 

Qui era exactament sant Guillem ?

Quina relació hi pot haver entre aquest sant i d’altres que portenel mateix nom ?

 

 El cèlebre Papebroch(56), que s’entretenia a fixar per escrit els Actes dels sants, us donaria les més doctes referències . Tot confegint i espepissant la vida de l’un o de l’altre Guillem, hom arribaria a treure l’aigua clara d’un cas tan dubtós i a conèixer el sant que es venera en la capella.

Desgraciadament la història no diria absolutament res de sa vinguda en aquesta vall i de sa vida d’anacoreta, i fins el faria morir en una altra terra, de manera que l’aire de la llegenda es dissiparia al mateix instant. Més val atenir-se a la tradició senzilla(57). La tradició refereix tres fets singulars que manifesten les virtuts de l’anacoreta. El primer és que va matar el drac de l’estany enfonsant-li ardidament l’espasa en la cavitat de la boca. Aquell drac ho infestava tot. Amagat al recer d’una balma, saltava espantosament al cor dels ramats que pasturaven.

Amb sa mirada, els atreia fins als paratges més encinglats i els devorava.Suscitava llamps i pedregades i ningú no s’atrevia a vorejar les lliseres on s’assecava al sol. Guillem, que anava encara vestit de malla, el va ferir de mala mort, deslliurant així els glevers de la muntanya(58).

 El segon fet de Guillem és la construcció de la capella que volia dedicar a santa Magdalena. A la primeria l’hauria edificada en la devesa de Cortsaví, al damunt de la Fou, sense l’oposició dels habitants d’aquell lloc, que a la nit desfeien i arruïnaven les seves obres, fent rodolar els rocs muntanya avall. Vegent tal pertinàcia, Guillem va abandonar el projecte i es va separar d’aquella mala gent amb aquestes formals paraules : « Pledejaires sereu, mes cap plet guanyareu ».

 

 Va doncs triar el Combret per plantar la capella amb l’ajuda dels masovers que havien estat testimonis de sa proesa. Quan aquesta fou coberta amb la teulada i les puntes del campanaret, va baixar a Vallmany o a Montferrer perquè li fessin la campana. Els fargaires endiablats li demanaren tants diners per l’obra que no s’hi podia avenir, i, com les espardenyes de corda denotaven sa pobresa, li varen dir per burla que ell mateix se prengués el ferro de la fornal. Dit i fet . Amb la ingenuïtat dels sants, i sense temença de cremor, Guillem posa la mà a la fosa, agafa la massa de ferro bullent i sense més ni més pasta una campana en forma de mitra o de borromba pastoral. Si les ditades s’hi coneixien, el so n’era prou distint. No és, doncs, d’estranyar que els dies de festa assenyalada la baciva s’aplegués entorn de la capella.

 Més singular és la tercera aventura que ve a cloure el tríptic de l’anacoreta.

Després d’haver seguit durant molts anys l’aspror de la muntanya, d’haver obert sendes i senderols i aixecat monuments de rocs per assenyalar el bon pas, sant Guillem va caure malalt i ja no es va moure del jaç. Diu que les cabres salvatges baixaven de la soledat i li oferien la llet de les mamelles. Un dia de nevada es va morir amb aquesta companyia.

 

 La guia dels Pirineus assegura que les pintures ennegrides del retaule representen aquests episodis de sa vida. Jo hi he observat escenes de la vida de santa Magdalena, encara que sigui cosa difícil de comprovar per la foscor i la fredor de l’edifici(59). La campana del sant, com si fos rebutjada, serveix per a sostenir la barana de l’escala que puja al cor(60). El mateix estany de Comalada, que hom declarava insondable, no és més que el vas d’una congesta. Recull sempre les aigües foses i fins s’asseca a l’estiu. Tot això no treu res a la veritat fonamental de la llegenda. Jo n’he respirat l’aire durant una horada, ajagut en les canalades de la penya. També m’he entretingut a desarrelar les carlines del glever amb la punta del ganivet. Llevat del coscoll reïnós, no hi ha enciam més saludable. Si marideu amb un raig d’oli el cor ungit de llet de la carlina, no desitjareu altra vianda. L’anacoreta ne feia el seu manteniment. ».

 

 

Bibliografia

 

Lluís BASSEDA, Toponymie historique de Catalunya Nord, Terra Nostra, n° 73-80, Prada, 1990.

Catalunya romànica, XXV, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 1996.

Josep Sebastià PONS, Canta-Perdiu/Chante-Perdrix, Flammarion, Paris, 1925.

Josep Sebastià PONS, Canta Perdiu i altres poemes, Bacino, Col. Tramuntana, Barcelona, 1960.

Josep Sebastià PONS, Llibre de les set sivelles, Ed. Selecta, Barcelona, 1956.

Souvenir des fêtes de Banyuls-sur-mer à l’occasion de l’inauguration de la Vierge d’Oliva, Imprimerie Charles Latrobe, Perpignan, 1888.

Jacint VERDAGUER, Canigó, Terra Nostra, Biblioteca de Catalunya Nord III, Prada, 2003.

 

(53) Pons empra sempre l’article definit davant de “Combret”. Ens agradaria saber si és un ús antic o una particularitat del nostre autor, per qui « combret” abans de ser el nom d’un lloc precís, seria la denominació genèrica d’una forma de relleu (un petit cim, petit “combre”, castellà “cumbre” ? o un lloc pedregós, o un confluent, una resclosa, com ho avança en Bassedes, p. 712.). També podria ser que l’escriptor –per haver-ho sentit ?– se referís al torrent d’aquest nom, afluent de la Comalada i llavors l’article seria usual.

 

(54) Sobre Jaume Boher, vegeu Sergi Roca, « Le coin du bibliophile », Costabona, n°1, 2011, p.31

El poema « Sant Guillem del Combret », va rebre la palma d’argent a la festa literària de Banyuls de la Marenda de 1887 ( Souvenir des fêtes de Banyuls-sur-mer… p. 131-142.)

 

(55) El traç arcaïtzant de la capella i el pla rectangular de l’absis fan decantar per un edifici del segle XI. Inicialment dedicat a santa Magdalena, també ho fou a sant Guillem al segle XIV. En resten els docs aplecs : el de sant Guillem el 28 de maig, i el de santa Magdalena el 22 de juliol.

 

(56) Daniel van Papenboroek, dit Papebroch, (1628-1714), monjo neerlandès establert a Flandes. Autor d’une Vides dels sants (1688), que foren un temps denunciades a la Inquisició espanyola, mirava de conciliar la seua pietat amb la veritat històrica i el rigor científic. (segons En cyclopædia Universalis en línia).

Segons Catalunya romànica, (p.192-193), el sant Guillem, el de Combret, podria no ser cap dels repertoriats, sinó el mateix anacoreta de les nostres llegendes.

 

(57)…i escoltar Jacint Verdaguer, com ben possiblement ho havia fet Pons. A Canigó (1886), un dels protagonistes, el comte Bernat de Besalú, passant per l’ermita de Combret, s’hi troba el sant en pregària : aquest li ofereix una « una espasa que és de bon tremp » puix que « de Castelló en el siti la duia Otger». L’arma, que serà decisiva per véncer els moros, valdrà al seu nou propietari el renom de Tallaferro. Verdaguer, que no se sap estar de referir una història recollida pel país, versifica al cant V la llegenda de la campana (p. 63). En nota, (p. 164-165), fa esment del primer intent de construcció a Cortsaví i després de « l’aspra penitència » que féu l’excavaller a Combret on « baixaven les daines del cim de Canigó per alimentar-lo amb sa llet pura i flairosa ». Més endavant, al cant XI (p. 133), Verdaguer conta un episodi de la construcció de la « capella de Santa Magdalena, que és avui la de Sant Guillem », no recordat per Pons i que per això reproduïm aquí per fer-ne memòria a qui se l’hauria descuidat :

 

« Quan feia sa capella al Vallespir,

els pastors i pagesos l’hi ajudaven

i, per sou, que els vullàs li demanaven

amb sos camps i ramades beneir.

Cansat de dur un gros carreu, un dia,

un dels manobres seus el maleïa ;

l’ermità li digué : –Llança aqueix roc ;

no faria en mon temple paret bona ;

un mal floró maleja una corona :

llança’l ben lluny o torna’l a son lloc. »

 

(58) Aquesta primera proesa és àmpliament descrita per Jaume Boher : les encantades tenen lur palau a la vall de Cadí, però l’entrada n’és defesa per un drac. Guillem vingut « per sos errors fer dura penitència » haurà d’envestir la fera amb son « espasa fogosa ». De « l’aigua d’un llac, immòbil i rugosa/pers sos crostons de glas » brama encara « el monstre » en dies de tempesta, asseguren els pastors. (Souvenir…, p. 137-138).

 

(59) El retaule, del primer barroc, instal·lat en 1656, representa de fet sant Guillem amb les cabres en el plafó dret i el sant de cos present al panell esquerre. El que Pons degué prendre per escenes de la vida de santa Magdalena (dit sense fer-li ofensa !) són a la predel·la, les fiugres de santa Justa i santa Rufina patrones de Prats i dels sants Abdon i Sennen venerats a Arles.

 

(60) Substituïda al campanar de cadireta per una campana de forma i metall més tradicionals, la campana-borromba de ferro, ja no apuntala l’escala ni es guarda a la capella, per precaució.

 

                                                         Auteur : Miquela VALLS ROBINSON.

 

( article extrait du N° 2 de la Revue Costabona, éditée en 2013 par l’association de sauvegarde et de valorisation du patrimoine de Prats de Mollo, Velles Pedres i Arrels")

 

Galerie de photos